Tot i que de vegades tinc moments baixos, em poso trista i m'agradaria tornar a la meva vida d'abans d'empitjorar com ho vaig fer fa uns anys, normalment, entomo amb prou serenor la meva condició i acostumo a sentir-me feliç. Tampoc em costa gaire distreure'm i hi ha pocs dies en els que realment m'aburreixi... I això te mèrit, crec, comptant que visc entre quatre parets des de fa més de dos anys, gairebé tres, sense sortir-ne practicament, sense més vida social que la que tinc amb el meu company i la que tinc per Internet. Fins i tot, al darrer informe que em van fer al Clínic, el Dr. ho anomena "estat d'ànim relativament estable tot i la intensa simptomatología".
Però això no es perquè jo sigui una "happy flower in the night", ni res per l'estil, he estat reflexionant sobre el tema, perquè jo mateixa no ho acabo de trobar gaire, com ho diria, corrent.. Sí, no ho trobo gaire habitual, no soc un espècimen únic ni molt menys, (en aquest sentit si més no ;p) però no solen ser característiques normals quan vius una situació tan extrema.
I... Aleshores? Perquè em prenc les coses així?
Podria pensar que sóc una conformista... però aleshores no tindria interès en millorar i en trobar-me millor per poder tenir una qualitat de vida acceptable...
Podria pensar que sóc una il·lusa i no m'adono de la meva realitat, però crec que només cal llegir-me una mica per veure que aquest no és pas el cas.
I doncs... què ho fa? és quelcom inherent al meu caràcter?
Bé, rumiant una mica, crec que hi ha diversos factors que hi poden haver ajudat...
Per un costat, soc la petita de 4 germans, i soc 12, 11, i 9 anys més petita que els meus germans i germana, ja jugaven amb mi i em distreien, però la gran majoria de vegades havia de jugar sola, doncs ells era normal que anessin fora de casa amb els amics i tota la pesca.
Per un altre costat, com sabeu els que em coneixeu i els que m'heu llegit, he estat malalta practicament sempre, i passava moltes hores a casa, no sola, perquè o bé hi havia la meva àvia o bé la Felicitas, que era la senyora que venia a fer feines a casa, molt maca, me l'estimava molt jo a la Felicitas, era gallega i tenia paciència de santa, o bé les dues, i tant l'una com l'altra em distreien lo que podien, però al cap i a la fi, son moltes hores sola i havent de buscar com distreure'm jo mateixa.
Crec que això ha fet que no m'hagi costat "habituar-me" a les 4 parets de casa, doncs ja de ben petita passava llargues èpoques tancada entre 4 parets també, i vulguis o no, agafes pràctica com si diguéssim, no sabia jo que estava fent un entrenament intensiu per quan fos gran, però en el fons, ha estat així. També crec que això m'ha ajudat a tenir recursos per distreure'm, he de dir que tinc una avantatge, i és que soc tele-addicte i m'interessen i/o em distreuen (no sempre m'interessen les coses que miro, molts cops simplement em distreuen) moltes coses de temàtiques ben diverses, tant em puc estar mirant un programa de xafarderies, que son ideals per quan tens el cervell emboirat i no vols pensar gaire, per no dir gens, com em puc mirar un documental sobre física quàntica o el que sigui que passi per les meves mans. Soc curiosa i sempre vull saber més, quedi fixat o no a la meva memòria, així que sempre hi ha alguna cosa que m'interessa, perquè sempre hi ha alguna cosa a profunditzar o alguna cosa nova a descobrir.
Tot això pot explicar perquè no em costa distreure'm, però no pot explicar el perquè he entomat mitjanament bé la meva condició de malalta i els canvis radicals d'estil de vida que m'ha obligat a prendre.
Però es que no és la primera vegada que se'm capgira la vida a l'inrevés gairebé d'un dia per l'altre, quan era petita a casa vivíem prou bé, els meus pares tenien una empresa i es guanyaven la vida d'una manera bastant acceptable, no teníem dificultats econòmiques, i això facilita molt la vida. Però quan tenia uns 9 o 10 anys l'empresa dels meus pares va fer fallida i la nostra vida va canviar gairebé d'un dia per l'altre, les dificultats econòmiques que vam patir van ser importants i per molt que jo fos una nena petita i que van intentar que m'adonés del mínim possible, em vaig adonar de tot i em van haver d'explicar què passava a casa, ja que jo no parava de fer preguntes i quedava clar que se m'havia de dir la veritat, encara que jo no l'acabes d'entendre gaire, doncs la paraula "embargar" em va costar bastant d'entendre... Com li expliques a un nen petit que vindran un senyors a casa per calcular quant val tant la casa com lo que hi ha a dins i que un cop fets aquest càlculs no passarà gaire temps que haureu de marxar de casa vostra deixant moltes de les vostres pertinences dins perquè ho subhastin? Com li fas entendre això a un crio de 9 anys? m'ho van explicar com van poder, i jo ho vaig entendre com vaig poder també, i no ho oblidaré mai de la vida, doncs és un fet que ens va marcar a tots. He de dir que aquests dies, quan veig tantes famílies desnonades, no puc evitar recordar aquella època.
El canvi de vida va ser important, ens vam haver d'adaptar a moltes coses, vam haver de deixar de fer moltes coses, la vida va passar de ser algo que vivíem, per ser algo que patíem, i la vida no està per patir-la, encara que en aquest món en el que vivim no ho sembli, la vida no està per patir-la.
Els meus germans ja eren grans, per lo que el canvi els va agafar amb 21, 20 i 18 anys, ja eren una dona i dos homes fets i drets, van viure una infància tranquil·la, estable i sense problemes i una adolescència també tranquil·la, estable i sense problemes, la meva infància es va estroncar de cop, jo, que era una nena molt nena que m'agradava passar llargues hores jugant immersa en el meu món de fantasia, vaig deixar de jugar de cop, d'un dia per l'altre.
Eren anys en els que estava en edat de creixença i no podia renovar el vestuari tant sovint com necessitava i em vestia molts cops amb roba de la meva germana gran o de la meva mare, roba que es notava tant que no era meva i que era d'adult... recordo que passava vergonya anant vestida així, doncs jo mateixa em veia estranya i no m'agradava anar vestida amb roba d'adult, i per molt que hagués deixat de jugar, seguia sent una nena.
I quan saps que pots fer el que vulguis, que et pots comprar el que vulguis, que pots estudiar lo que vulguis perquè et pots pagar els cursos que siguin, que si hi ha una emergència la pots assumir sense cap problema, que si has d'anar al dentista, hi pots anar, que si cal portar el cotxe al taller perquè passi la ITV ho pots fer perfectament, que li pots comprar tots els llibres de l'escola al teu fill i que per nadal no li faltarà cap joguina, que no falta menjar al rebost ni a la nevera, que si necessites algun medicament car el pots comprar, que als armaris no hi falti cap peça de roba, que les sabates no tenen forats a les soles i si se n'hi fan les pots dur a arreglar o comprar-ne unes de noves, que si necessites unes ulleres te les pots permetre, i un llarguíssim etcètera que no s'acabaria mai, quan saps tot això i de cop i volta, gairebé d'un dia per l'altre, saps que no pots assumir res de lo abans anomenat, la vida es torna difícil i has d'aprendre a adaptar-te a la nova situació que estàs vivint.
I això no és pas gaire diferent de lo que he viscut després d'empitjorar com ho vaig fer fa uns anys. Per lo que, sense saber-ho, també vaig estar fent pràctiques per quan em toqués la rifa (em meu primer diagnòstic d'SQM va ser el 23 de desembre del 2009, gairebé el 22) ja feta una tota una dona.
Si a tot això li sumem que després de tants anys de voler saber que em passava (van ser uns 6 anys crec si fa no fa des de que em vaig independitzar fins que vaig saber què tenia), de voler curar-me de depressions inexistents, de fer cas als metges i sobre medicar-me fins a acabar d'intoxicar el meu cos, de donar voltes d'un costat a l'altre com una baldufa sense respostes convincents ni cap resultat, després d'haver cregut tota la meva vida que si no era capaç de llevar-me era perquè era una gandula, que si no podia seguir correctament les classes no era perquè tingués TDA, si no perquè era una mala estudiant, que si no em veia capaç d'anar a X esdeveniment era perquè era una antisocial... després d'haver-me sentit culpable tants anys per no fer les coses com se suposa que s'han de fer perquè el meu cos no m'ho permitía, després d'haver-me sentit així practicament tota la meva vida, de fer-me responsable de coses que no podia evitar, després d'estar així 30 anys em cau la notícia bomba de que, en realitat, m'he estat pràcticament tota la meva vida malalta, i evidentment, no era responsable ni culpable de res del que em passava, com comprendreu, això alleuja l'ànima de qualsevol, i dins de l'equació, es indubtable que és de vital importància per assolir els resultats actuals de la meva situació i acceptació.
Parlar d'aquestes coses de la meva infància no m'és gens fàcil, encara que pugui semblar lo contrari, però es part de la meva vida i ni me n'avergonyeixo ni me n'amago, doncs la vida és plena d'experiències, unes bones, d'altres no tant, però al cap i a la fi, son les coses que ens acaben de donar forma i que ens fan ser qui som, i jo em sento satisfeta de qui soc, sí, soc una mica egocèntrica i m'agrado bastant i m'estimo molt, això no vol dir que no em vegi els defectes i que no hi hagi coses de mi que no m'agradin, de fet, hi ha tantes coses de mi que m'agraden com que no m'agraden, doncs som yin i yang, tot lo que tenim de bo, ho tenim de dolent, després és cosa nostra decantar-nos cap a un cantó o cap un altre.
Però si no parlés d'aquestes coses, qui em vol conèixer em coneixeria de debò? se del cert que la resposta es un rotund no, així que quan escric sobre les meves reflexions sobre la meva vida, escric també part d'ella.
